.jpg)
Nelson Mandela empresonat a Robben Island
Nascut el 18 de juliol de 1918 a Mvezo, Sud-àfrica, Nelson Mandela és el testimoni més poderós de la lluita contra l'apartheid. El 1962 va ser arrestat per sortir del país sense un permís i per incitar a la vaga, i va ser condemnat a cinc anys de presó en un judici altament polititzat. No obstant això, el seu veritable calvari va començar el 1964, quan va ser jutjat novament en el famós judici de Rivonia. Durant aquest judici, ple d'irregularitats, Mandela i altres líders de l'ANC van ser acusats de sabotatge i altres delictes greus. Va ser condemnat a cadena perpètua i enviat a la infame presó de Robben Island, on va passar 18 dels vint-i-set anys que va estar empresonat, en condicions extremadament dures, sotmès a treballs forçats, aïllament i un tracte inhumà. Tot i el seu empresonament, Mandela va continuar el seu activisme des de la presó, i la seva resistència i dignitat es van convertir en símbols de la lluita per la llibertat al món sencer.
El 1990, després d'intenses campanyes internacionals i negociacions polítiques, Mandela va sortir de la presó. El seu alliberament va suposar el principi de la fi de l'apartheid i va marcar un punt d'inflexió en la història recent de Sud-àfrica. El 1994, en les primeres eleccions plenament democràtiques del país, Mandela va ser elegit president.
ARTICLE 21/2: Tota persona té dret, en condicions d'igualtat, a accedir a les funcions públiques del seu país. La voluntat del poble és el fonament de l'autoritat de l'Estat; aquesta voluntat ha d'expressar-se mitjançant eleccions autèntiques, que hauran de fer-se periòdicament per sufragi universal i igual i per vot secret o per altre procediment equivalent que garanteixi la llibertat del vot.
Nelson Mandela escollit president
L'article 21.2 de la Declaració Universal dels Drets Humans garanteix que tots els ciutadans tinguin oportunitats equitatives per participar del govern i de les funcions públiques, sense discriminació basada en la raça, el gènere, la religió, la classe social o qualsevol altra circumstància. Històricament, hi ha hagut col·lectius marginats en aquest aspecte, com per exemple les dones, tot i que hi ha excepcions notables com el cas de Nova Zelanda. El 1893, el país va ser el primer en atorgar el dret al vot a les dones i, des d'aleshores, hi ha hagut una creixent participació femenina al parlament fins al 40% actual, una de les més altes del món. No obstant això, a escala global les desigualtats són evidents. A països com el Iemen, la representació és inferior a l'1%.
“ Les dones ocupen el 25,5% dels escons parlamentaris a escala mundial
— Unió Interparlamentària (UIP)
Només el 24% de les alcaldies al món són ocupades per dones, evidenciant una bretxa significativa en l'accés equitatiu a les funcions públiques en l'àmbit local. En relació amb l'edat, un informe de l'ONU conclou que només el 2,6% dels parlamentaris tenen menys de trenta anys, tot i que aquest grup representa més del 50% de la població mundial. A més a més, les minories ètniques estan infrarepresentades als parlaments de molts països. Al Regne Unit, representen el 14% de la població, però només el 10% dels membres del parlament. A Myanmar, els rohingyes pateixen una exclusió sistemàtica de la participació política que perpetua la seva discriminació. La corrupció també suposa vulneracions d'aquest dret. Segons el Banc Mundial, aproximadament el 40% dels països en desenvolupament tenen sistemes corruptes que beneficien les elits i limiten l'accés de col·lectius desafavorits a les funcions públiques.
