Un milicià Àfar protegeix els pous del Danakil (Etiòpia)
El fenomen de la descolonització a les colònies d'Àsia, Àfrica i el Carib, principalment durant el període posterior a la Segona Guerra Mundial, va ser impulsat per una combinació de factors: l'afebliment de les potències colonials després de la guerra, la creixent mobilització nacionalista a les colònies, i el suport internacional a l'autodeterminació, promogut per organismes com les Nacions Unides. Un dels primers moviments significatius va desembocar en la independència de l'Índia i el Pakistan, el 1947, marcant la fi del domini britànic al subcontinent asiàtic. La independència d'Indonèsia dels Països Baixos el 1949 i la retirada de França d'Indoxina el 1954 també van ser fites importants a la regió. A l'Àfrica, països com Ghana (1957) i Nigèria (1960) van liderar el camí cap a l'emancipació per a la resta de nacions africanes. La descolonització al continent va ser en general pacífica, encara que en alguns casos, com a Algèria i Kenya, es van produir violents conflictes armats. El Carib també va experimentar canvis significatius, amb l'aparició de nacions com Jamaica i Trinidad i Tobago el 1962.
La descolonització va transformar el mapa polític global. Durant el procés, van sorgir aproximadament 80 noves nacions sobiranes amb el desafiament de construir comunitats estables i pròsperes per als seus habitants. Tot i que suposava la fi de la dominació colonial, el procés també va deixar un llegat en forma de fronteres arbitràries, conflictes ètnics, disputes territorials i desafiaments econòmics que molts països encara no han resolt.
ARTICLE 15: Tota persona té dret a una nacionalitat. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat.
Conflictes armats (Kenya)
La concessió i la protecció de la nacionalitat promou l'estabilitat, la inclusió i la participació dels individus en les respectives societats. La nacionalitat és una condició prèvia per a l'exercici de molts altres drets, proporcionant una identitat legal i una connexió jurídica amb l'Estat, cosa que és essencial per accedir als serveis i proteccions que aquest Estat ofereix, com l'educació, l'atenció mèdica, l'ocupació o la justícia. Alguns països han adoptat polítiques que faciliten el canvi de nacionalitat per a aquells que compleixen certs requisits, com la residència continuada, les arrels familiars o la integració cultural. No obstant això, en els darrers anys, hi ha hagut un augment de casos de privació arbitrària de nacionalitat en contextos polítics i de seguretat.
“ Hi ha més de 4 milions d'apàtrides al món, tot i que la xifra real pot ser
molt més gran a causa de la manca de dades en alguns països.
Un terç dels apàtrides són nens.
— Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR)
Tot i els avenços, milions de persones encara no tenen nacionalitat. En alguns països, els règims autoritaris han utilitzat la privació de nacionalitat com una eina per castigar dissidents polítics o grups ètnics específics, com el cas dels Rohingyes, una minoria musulmana de Myanmar, que han estat privats de la seva nacionalitat des del 1982. El 2013, una sentència del Tribunal Constitucional de la República Dominicana va revocar retroactivament la ciutadania a desenes de milers de persones d'ascendència haitiana nascudes al país des del 1929. El 1962, un cens especial a la regió d'Al-Hasakah a Síria va deixar uns 120.000 kurds sense ciutadania, classificant-los com a estrangers o no registrats. D'altra banda, les persones desplaçades pels conflictes sovint no tenen documents que provin la seva nacionalitat d'origen, fet que els suposa patir condicions de vulnerabilitat extrema als països d'acollida. En alguns països europeus, els fills d'immigrants indocumentats nascuts al país no adquireixen automàticament la nacionalitat.
“ Fins al 2020, 95 països han adoptat lleis específiques
per protegir els apàtrides i garantir el seu dret a la nacionalitat.
— Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR)
