Treballadora de la llar (Barcelona)
Durant la Revolució Industrial al segle XIX, molts treballadors, inclosos nens, treballaven llargues jornades a canvi de salaris molt baixos, fet que els suposava condicions de vida deplorables. Aquest període va posar de manifest la necessitat d'implementar regulacions laborals que contemplessin mesures contra l'explotació laboral i en favor de salaris justos. Així va néixer el salari mínim, una mesura que protegeix els treballadors de sous inadequats i millora les seves condicions laborals.
El primer país en implementar un salari mínim va ser Nova Zelanda el 1894, i en la major part de països d'Europa es va implementar després de la Segona Guerra Mundial, com a part de les polítiques de benestar social. No obstant això, no tots els col·lectius se'n beneficien plenament. És el cas de les treballadores de la llar. Les condicions laborals d'aquest col·lectiu són objecte de debat pels seus salaris baixos, les llargues jornades laborals o la freqüent vulneració dels seus drets. Tot i les regulacions, moltes treballadores de la llar, especialment immigrants, són vulnerables a l'explotació, i no disposen de protecció social adequada.
ARTICLE 23/3: Tothom que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria que asseguri per a ell i la seva família una existència conforme a la dignitat humana, completada, si cal, amb altres mitjans de protecció social.
Manifestació pels drets de les treballadores de la llar (Madrid)
L'article 23.3 de la Declaració Universal de Drets Humans estableix l'obligació de garantir una remuneració justa per a tots els treballadors, que sigui suficient per viure amb dignitat, així com l'obligació dels estats de proporcionar mitjans de protecció social que complementin els ingressos de les famílies quan sigui necessari. Suècia, per exemple, ha desenvolupat un dels sistemes de benestar més complets del món, amb una forta xarxa de seguretat social que inclou prestacions per desocupació, malaltia i jubilació, assegurant que fins i tot aquells amb salaris baixos puguin mantenir un nivell de vida digne. Aquest compromís ha comportat una alta qualitat de vida i una baixa taxa de pobresa al país.
“ El salari mínim a països de l'OCDE varia des de menys de 200 dòlars al mes a Mèxic,
fins a més de 2.500 dòlars al mes a Luxemburg
— OCDE
Tot i els avenços, persisteixen desafiaments significatius a tot el món. A Bangladesh, els treballadors tèxtils, tot i les jornades laborals extenses, reben salaris molt per sota del nivell de subsistència, i molts no guanyen prou per cobrir les seves necessitats bàsiques. Als països del Golf, com Qatar i Aràbia Saudita, els treballadors immigrants sovint estan sotmesos a condicions laborals extremes i salaris insuficients. A l'Amèrica Llatina, la pobresa laboral afecta el 30% dels treballadors, especialment al sector agrícola. A països com Guatemala i Hondures, els treballadors de les plantacions de cafè i banana sovint guanyen menys del salari mínim legal. A països com la Xina i el Vietnam, els treballadors en fàbriques d'electrònica han denunciat salaris extremadament baixos, condicions laborals abusives, llargues jornades de treball i la manca de pagament d'hores extres. Fins i tot en països desenvolupats com el Regne Unit, hi ha hagut casos documentats de personal de neteja, sovint immigrants, que rep salaris per sota del mínim establert. Com a conseqüència, i encara que sembli una paradoxa, aproximadament el 8% dels treballadors al món —uns 700 milions de persones— viuen per sota del llindar de pobresa, amb menys d'1,90 dòlars al dia.
“ Només el 45% de la població mundial està coberta per alguna prestació social;
el 55% restant —4.000 milions de persones— no té cap cobertura
— Organització Internacional del Treball
