La figura del "cap de família" i el control econòmic sobre l'esposa eren components essencials del règim autoritari i patriarcal que va patir Espanya durant la dictadura de Franco, entre el 1939 i el 1975. El règim franquista va promoure un model de família tradicional, en què l'home era l'únic proveïdor i la dona s'encarregava de la casa i de la criança dels fills. En virtut de la Llei de Règim Jurídic de l'Estat de 1958, els marits tenien el control total sobre els béns i les finances de la llar, i les esposes necessitaven el seu consentiment per fer transaccions econòmiques importants, obrir comptes bancaris o treballar en certs sectors. Aquesta normativa reflectia una ideologia que no només subordinava les dones en termes econòmics, sinó que també en limitava l'autonomia personal i professional. Les dones no podien signar contractes, rebre crèdits o fer gestions legals sense autorització, fet que reforçava la dependència de les dones dels seus esposos, i mantenia el seu paper secundari en l'esfera pública.
La dictadura va deixar un llegat de desigualtat econòmica i social que les generacions posteriors de dones van haver de superar. Les reformes durant la transició democràtica van ajudar a millorar la situació, però les seqüeles del control econòmic i les actituds patriarcals avui encara persisteixen en moltes dones que van viure en primera persona aquest episodi de la història recent d'Espanya.
“ A escala mundial, el 65% de les dones tenen un compte en una institució financera,
en comparació del 72% dels homes
— Banc Mundial
L'evolució dels drets econòmics al llarg de la història ha estat un procés complex marcat per revolucions, lluites socials i moviments laborals que han transformat el món. La Revolució Francesa (1789) va establir les bases per als drets civils i polítics, però també va obrir camí a la idea que tots els ciutadans tenen drets econòmics bàsics, com el dret a la propietat. Durant el segle XIX, a Europa i els Estats Units, el desplegament de la Revolució Industrial i les dures condicions de treball en fàbriques i mines van propiciar l'aparició de moviments laborals i sindicals que reivindicaven millores en les condicions de treball i salaris justos per als treballadors.
Al llarg del segle XX se succeïren diversos esdeveniments que van suposar el reconeixement i la consolidació d'alguns d'aquests drets. A Rússia, la Revolució del 1917 i la posterior creació de la Unió Soviètica va transformar radicalment el dret al treball, a un salari just o a la seguretat social, principis que van ser incorporats a la constitució soviètica i d'altres estats socialistes. A Alemanya, la Constitució de Weimar de 1919 també va incorporar alguns drets econòmics, inclosos el dret al treball, a la seguretat social i a unes condicions laborals justes, i el document es va convertir en un model per a moltes constitucions europees posteriors. La Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 va reconèixer formalment drets econòmics i socials com a part dels drets humans universals. En anys posteriors, els moviments de descolonització a l'Àfrica, l'Àsia i a l'Amèrica Llatina van denenvolupar drets econòmics com l'accés a la terra, als recursos naturals o el dret al desenvolupament sense explotació externa.
Tot i que s'han aconseguit avenços significatius, encara persisteixen grans desigualtats econòmiques globals, amb milions de persones que no tenen accés a condicions de treball dignes, seguretat social o a un nivell de vida adequat. D'altra banda, la globalització i els avenços tecnològics han transformat el panorama econòmic mundial, plantejant nous desafiaments com l'adaptació a l'economia digital i la garantia de condicions laborals justes en un món interconnectat. Tots aquests desafiaments requereixen un compromís continu per garantir condicions de vida dignes i equitatives a tots els ciutadans del món.
